L'obac o obaga (o bac, baga, bagueny per mal tall de l'article 'lo') i els menys freqüents ombria, ombriu, ombriva i ombradiu, en l'hemisferi nord és el vessant o coster ombrívol d'una muntanya orientat al nord, mentre que correspondria al vessant sud en l'hemisferi sud.[1] El vessant oposat, més exposat al sol, s'anomena solana.
L'orientació al nord comporta més ombra i es conserva millor la humitat, tot i que també és més freda. En latituds mitjanes i climes secs o subhumits, com els generals als Països Catalans, l'efecte de l'obaga és més intens i fa que la vegetació espontània sigui més densa i amb millors condicions hídriques per a vegetar.
La pinassa (Pinus nigra), el grèvol o la maduixera són típiques de la vegetació en les obagues. En llocs molt àrids i calorosos (com les comarques alacantines) espècies com l'alzina o el llentiscle es refugien en les obagues que en climes més humits es troben a la solana. Les orientacions intermèdies participen en part de les característiques climàtiques dels obacs i les solanes.
- ↑ «Obaga». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.