L'ortografia és un conjunt de convencions per escriure una llengua, que inclou les normes ortogràfiques, l'ús dels accents, signes de puntuació, i les majúscules, l'espai entre mots i les negretes, que configuren la manera considerada correcta d'escriure les paraules d'una llengua.[1] L'ortografia és una branca de la gramàtica normativa.[2] La majoria de les llengües transnacionals del període modern tenen un sistema d'escriptura, i la majoria d'aquests sistemes han sofert una estandardització substancial, mostrant així menys variació dialectal que la llengua parlada.[3][4]
L'ortografia és una convenció des del moment que no sempre hi ha una correspondència unívoca entre un so i la lletra que l'hauria de representar. Les discrepàncies poden ser més grans en funció de si la tradició escrita d'una llengua s'aparta més de la llengua parlada realment, i de si el sistema ortogràfic és menys regular i previsible. Així es podria dir que el castellà té una ortografia relativament regular i previsible i bastant propera a la parla de la meitat septentrional de la península Ibèrica (no seria el mateix cas per a un parlant andalús o un d'argentí, però). En canvi, l'anglès i el francès tenen una ortografia de les més complexes perquè sovint la pronunciació d'una paraula no és gaire deduïble de la seva forma escrita.[5]
L'ortografia és un aspecte clau de la normalització d'una llengua quan té una gran dispersió dialectal o ha patit repressió històrica. De fet, és un dels trets clau de la llengua estàndard.
<ref> no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades GEC