Oxigen | |||||||||||||||||||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
8O
| |||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||
Aspecte | |||||||||||||||||||||||||
Gas incolor; líquid blau pàl·lid. Oxigen líquid Línies espectrals de l'oxigen | |||||||||||||||||||||||||
Propietats generals | |||||||||||||||||||||||||
Nom, símbol, nombre | Oxigen, O, 8 | ||||||||||||||||||||||||
Categoria d'elements | No metalls, Calcogen | ||||||||||||||||||||||||
Grup, període, bloc | 16, 2, p | ||||||||||||||||||||||||
Pes atòmic estàndard | 15,9994(3) | ||||||||||||||||||||||||
Configuració electrònica | 1s2 2s2 2p4 2, 6 | ||||||||||||||||||||||||
Propietats físiques | |||||||||||||||||||||||||
Fase | Gas | ||||||||||||||||||||||||
Densitat | (0 °C, 101.325 kPa) 1,429 g/L | ||||||||||||||||||||||||
Densitat del líquid en el p. e. |
1,141 g·cm−3 | ||||||||||||||||||||||||
Punt de fusió | 54,36 K, −218,79 °C | ||||||||||||||||||||||||
Punt d'ebullició | 90,20 K, −182,95 °C | ||||||||||||||||||||||||
Punt crític | 154,59 K, 5,043 MPa | ||||||||||||||||||||||||
Entalpia de fusió | (O2) 0,444 kJ·mol−1 | ||||||||||||||||||||||||
Entalpia de vaporització | (O2) 6,82 kJ·mol−1 | ||||||||||||||||||||||||
Capacitat calorífica molar | (O2) 29,378 J·mol−1·K−1 | ||||||||||||||||||||||||
Pressió de vapor | |||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||
Propietats atòmiques | |||||||||||||||||||||||||
Estats d'oxidació | 2, 1, −1, −2 | ||||||||||||||||||||||||
Electronegativitat | 3,44 (escala de Pauling) | ||||||||||||||||||||||||
Energies d'ionització (més) |
1a: 1.313,9 kJ·mol−1 | ||||||||||||||||||||||||
2a: 3.388,3 kJ·mol−1 | |||||||||||||||||||||||||
3a: 5.300,5 kJ·mol−1 | |||||||||||||||||||||||||
Radi covalent | 66±2 pm | ||||||||||||||||||||||||
Radi de Van der Waals | 152 pm | ||||||||||||||||||||||||
Miscel·lània | |||||||||||||||||||||||||
Estructura cristal·lina | Cúbica | ||||||||||||||||||||||||
Ordenació magnètica | Paramagnètic | ||||||||||||||||||||||||
Conductivitat tèrmica | 26,58x10−3 W·m−1·K−1 | ||||||||||||||||||||||||
Velocitat del so | (gas, 27 °C) 330 m·s−1 | ||||||||||||||||||||||||
Nombre CAS | 7782-44-7 | ||||||||||||||||||||||||
Isòtops més estables | |||||||||||||||||||||||||
Article principal: Isòtops de l'oxigen | |||||||||||||||||||||||||
|
L'oxigen és l'element químic de símbol O i nombre atòmic 8. És un calcogen, un no-metall molt reactiu i un oxidant que forma òxids amb facilitat amb la majoria dels altres elements, així com amb compostos.
El seu nom ve dels ètims grecs ὀξύς (oxís) (‘àcid’, del gust dels àcids) i -γενής (-genes) (‘productor’, literalment ‘engendrador’). A la taula periòdica pertany al grup dels calcògens i al període 2. És un element no metàl·lic molt reactiu que forma compostos (particularment òxids) fàcilment amb gairebé tots els altres elements. En condicions normals de pressió i temperatura, dos àtoms de l'element s'enllacen per formar dioxigen, un gas diatòmic inodor i insípid de fórmula química O₂. L'oxigen és el tercer element més abundant de l'Univers en massa, després de l'hidrogen i l'heli,[1] i l'element més abundant en massa de l'escorça terrestre.[2] El gas oxigen diatòmic constitueix el 20,9% del volum de l'atmosfera de la Terra.[3]
Totes les classes principals de molècules estructurals dels éssers vius, com ara les proteïnes, els glúcids, els lípids i els àcids nucleics, contenen oxigen, igual que els principals compostos inorgànics que es troben a les closques, dents i ossos dels animals. L'oxigen en forma O₂ és produït a partir de l'aigua pels cianobacteris, les algues i les plantes durant la fotosíntesi, i és utilitzat en la respiració cel·lular de totes les formes de vida complexes. L'oxigen és tòxic pels organismes anaerobis obligats, que foren la forma dominant de vida primitiva a la Terra fins que el O₂ començà a acumular-se a l'atmosfera fa uns 2.500 milions d'anys.[4] Una altra forma (al·lotròpica) de l'oxigen, l'ozó (O₃), ajuda a protegir la biosfera de la radiació ultraviolada amb la capa d'ozó, situada a gran altitud (però és un agent contaminant a la troposfera, on és un producte secundari del boirum). En altituds encara més elevades (òrbita terrestre baixa) l'oxigen atòmic té una presència important i és una causa d'erosió de les sondes espacials.[5]
L'oxigen fou descobert independentment per Carl Wilhelm Scheele a Uppsala, el 1773 o abans, i Joseph Priestley a Anglaterra, el 1774, però sovint es dona la prioritat a Priestley, car la seva publicació fou impresa abans. El nom oxigen fou encunyat el 1777 per Antoine Lavoisier,[6] els experiments del qual amb aquest element contribuïren a desacreditar l'aleshores popular teoria del flogist de la combustió i la corrosió. L'oxigen és produït industrialment per destil·lació fraccionada d'aire liquat, eliminant el diòxid de carboni i el nitrogen de l'aire per mitjà de zeolites, per l'electròlisi de l'aigua i altres mitjans. L'oxigen s'usa en la producció de l'acer, de plàstics i tèxtils, com a combustible de coets, en l'oxigenoteràpia i l'ozonoteràpia, i com a part de l'equip de manteniment de vida en aeronaus, submarins, viatges espacials i submarinisme.
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades lanl