Benvinguts al Viquiportal de Filosofia de la Viquipèdia. Aquest portal vol servir com a centre d'informació i de recursos per a tothom interessat en la filosofia.
La filosofia (del grec φιλοσοφία, amor pel saber), ha acompanyat l'home des de la Grècia antiga, quan els ciutadans es reunien vora l'àgora per discutir sobre diversos temes que els preocupaven. Ja aleshores, la diversitat de creences i de pensaments portà a agrupar-se en diferents escoles, sota el nom de grans mestres: Pitàgores, Sòcrates, Plató, Aristòtil. Els temps canviaren, i amb les conquestes d'Alexandre el Gran, el territori s'expandí per Europa al mateix temps que ho feu el pensament d'aquells que hi habitaven. Sorgiren noves escoles, i s'adaptaren les antigues: estoics, epicuris, escèptics, cínics.
Però amb aquest domini de la civilització occidental es produeix un fenomen nou dins del pensament humà: l'intercanvi intensiu entre el pensament d'occident i el de la resta de civilitzacions. A partir de la colonització fins allò que ara s'anomena la "globalització", aquest contacte evoluciona des d'una visió condescendent i etnocèntrica de la part dels europeus fins a un inici de fusió entre les diverses visions del món. Al seu torn, després d'haver influït el pensament i les creences dels pobles dominats, pensadors, artistes i científics occidentals, com ara Schopenhauer, els romàntics o Jung, comencen a interessar-se a aquests corrents de pensament i es desenvolupen noves vies sincrètiques que intenten, per exemple, reunir raó i espiritualitat.
Filosofia presocràtica. Té en comú un cert rebuig a les explicacions mitològiques, i l'intent de buscar explicacions racionals als fenòmens observables, la natura. Algunes de les preguntes claus d'aquest període són la recerca del principi motor del món (arque), la pregunta per l'origen material (apíron), i l'aparent contradicció entre pluralitat i unitat. Es subdivideixen entre monistes: milesis, eleàtics, pitagòrics, i pluralistes, d'entre els que en són part els atomistes.
Filosofia clàssica. Es creen els grans sistemes filosòfics, que influirien completament en el desenvolupament posterior de la filosofia.
S'hereta la filosofia grega, i s'adapta al pensament romà. Grans estudiosos interpreten i fan comentaris a l'obra dels filòsofs anteriors. Pren molta força el neoplatonisme, que juntament amb algunes doctrines de l'estoïcisme i del gnosticisme conformarien el pilar filosòfic del cristianisme.
1277 - 1350 Escolàstica tardana. Les condemnes de 1277 són a la interpretació de l'averroisme llatí de 219 tesis aristotèliques, que l'Església Catòlica considera herètiques.
Aquests moviments no són separats entre si: cal pensar que a Al-Àndalus, per exemple, hi hagué debat entre la filosofia islàmica i la jueva, i també hi hagué prèviament influència entre el neoplatonisme i la filosofia islàmica, i posteriorment, entre la filosofia islàmica i l'escolàstica (especialment pel que fa a la recepció de l'obra d'Averrois).
La filosofia del Renaixement està estretament vinculada a la revolució cultural de l'humanisme. No és un fenomen específicament localitzat, sinó que existeixen diversos Renaixements (també a França, Alemanya, Anglaterra, ...), tot i que a Florència es donen unes condicions socials i un intercanvi de coneixements que suposa un motor per a la resta d'Europa. En general, es busca una restauració del saber de l'edat antiga, que es considera perdut durant l'edat mitjana.
La filosofia moderna es centra en el terreny de la subjectivitat: és possible un coneixement objectiu de la realitat? De forma paral·lela, els canvis socials i culturals fan incidir la filosofia en temes com l'autonomia individual, la llibertat de pensament i el laïcisme. Hi ha una gran fractura entre filosofia i ciència: seguint els passos dels filòsofs del que podríem anomenar una primera modernitat (Bacon, Galileu, Kepler), es separen tant els mètodes de coneixement com les preguntes que formula la ciència.
A nivell filosòfic, el problema original de la modernitat és la separació entre la res extensa (matèria, com a extensió) i la res cogitans (pensament) de Descartes. Aquesta separació comporta diversos problemes, que filòsofs com Spinoza, Leibniz, Berkeley tracten de manera diferent. David Hume ho resol de manera escèptica, fet que porta Kant a reformular la pregunta, per protegir la filosofia de l'escepticisme.
El Romanticismealemany intenta donar un nou punt de vista, centrant-se més en els sentiments que en la raó pura de Kant. De la seva influència, sorgeix en part el fonament filosòfic de les ideologies i les utopies.
La filosofia es planteja les preguntes més fonamentals que s'ha fet la humanitat. Es posen en dubte un nombre creixent d'afirmacions, i les preguntes que susciten s'acostumen a presentar en les branques sobreposades d'aquest arbre de la filosofia:
Lògica: Què converteix un argument en cert? Com es pot pensar críticament sobre arguments complexos? Què és necessari per pensar bé? Quan es pot dir que alguna cosa no té sentit? Quin és l'origen de la lògica?
Epistemologia: Quina és la naturalesa del coneixement, i quins límits té? És fonamental a l'home conèixer? Quins són els límits del coneixement? Quina certesa tenim de l'existència d'un món extern?
Metafísica i Ontologia: Què existeix? Quina és l'essència de l'ésser? Existeixen les coses independentment de la nostra percepció? Quina és la natura de l'espai i el temps? Com es relacionen ment i cos? Què és la consciència? Existeix Déu?
Ètica: Té sentit establir una distinció entre accions i valors correctes i incorrectes? L'ètica és natural a l'home o és construïda artificialment? És possible l'existència d'una ètica universal? Què és la felicitat? Com cal viure?
Estètica: Què és la bellesa? L'art té sentit? Té significat? Què ens connecta amb l'art? Hi ha gustos comuns? Hi ha art immoral?
Filosofia del llenguatge: Quin és el sentit de les paraules, i de les oracions? Què és el significat? Com utilitzem el llenguatge, i quin propòsit té? Quina és la relació del llenguatge amb la ment? Com es relaciona el llenguatge amb el món?
Filosofia política: Existeixen alternatives a la democràcia? L'Estat ha d'imposar una forma de pensament? És legítima l'existència d'institucions polítiques? Què és la justícia, i quina relació té amb el poder? Pot un Estat entrar en una guerra en contra de l'opinió dels seus habitants?
Podeu cercar la categoria general dels filòsofs, o bé us pot ser útil alguna de les subcategories, on se'ls classifica per origen, per època, o per llengua.
En tot cas, a continuació es presenta una llista d'alguns dels més notables:
El materialisme d'Epicur intenta salvar el problema de la llibertat de l'home, però té un ressò ateu per als seus detractors.
El determinisme defensa que tot succés, incloent el pensament i la conducta humanes, la decisió i l'acció, estan fixats, condicionats i establerts per una cadena de causes i conseqüències, sense que l'atzar prengui un paper en cap moment.
Aquí teniu un article aleatori a millorar de Filosofia, per si no voleu haver d'escollir!
Ordeneu la categoria de Filosofia, classificant els articles en la subcategoria que els pertoqui.
Inicieu un nou article: per a qualsevol dels enllaços vermells que trobeu en aquest portal, si en voleu fer o traduir un que considereu important, o de la següent llista d'articles demanats, on altres viquipedistes escriuen articles que troben a faltar:
En japonès, bu significa guerra i do la via o el camí.
Els budo són les arts marcialsjaponeses aparegudes principalment entre mitjan segle xix i mitjan segle xx. Dins la seva forma original, els budo estan inpregnats del budismezen, del daoisme i del xintoisme. Tradicionalment, les diferents escoles ja basaven les seves tècniques en principis secrets i místics. Així, el budo inclou, per exemple, la noció filosòfica de "vacuïtat":
No-pensament: no pertubar l'esperit per no deformar la percepció del món, oblidar la por per combatre eficaçment; l'esperit és similar a un llac reflectint el cel, si està agitat (per les emocions), es deforma la imatge percebuda.
No-acció: no oposarse a l'atac però guiar-lo, percebre la intenció de l'adversari sense deixar aparèixer les pròpies intencions; així l'atac és controlat en el mateix moment en què l'adversari el formula dins el seu esperit, l'acció s'acaba abans d'haver començat.
