Postmodernitat

Per a altres significats, vegeu «Postmodernitat (període)».

La postmodernitat és un conjunt de moviments artístics, culturals i filosòfics apareguts a partir del segle xx com a resposta als paradigmes de la modernitat: la ideologia heretada des de l'edat moderna que inclou el racionalisme, l'existència d'una veritat única, absoluta i universal, el cientifisme, el patriarcalisme, l'androcentrisme i en general el punt de vista centrat en l'home blanc del món occidental, a més del capitalisme i la ideologia social conseqüent afegida a partir de la industrialització.^[1] En oposició, la filosofia postmoderna pretén no tenir cap metanarrativa central ni un cànon estètic únic. Inclou el moviment new age.^[2]

La postmodernitat va néixer com a resposta als cànons estètics de la modernitat i per a posar en dubte l'existència de cànons «únics» i «universals» als quals tothom havia de pertànyer. Una de les aportacions més conegudes a aquest debat va ser el text de La condició postmoderna (1974) de Jean-François Lyotard,^[3] que posava en dubte allò que al món contemporani occidental es considerava coneixement, els seus cànons i les metanarratives en general.^[4]

La ideologia postmoderna defensa la subjectivitat individual, la llibertat personal, l'analogisme enfront del dualisme, el relativisme, la rellevància de les emocions en el comportament humà, el cos físic no separat de la ment, les relacions personals i l'espiritualitat a més de la raó pura, la hibridació, la cultura popular, la creació, modificació i adaptació continuada de noves lleis i polítiques per part de l'acció ciutadana, i en general la descentralització de l'autoritat política, intel·lectual i científica. D'altra banda, desconfia de les metanarratives i del que defineix com a «grans relats», els grans sistemes de coneixement teòric estructurats i presentats com a inqüestionables i inamovibles.

Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer al llarg del terç central del segle xx. Històricament, ideològicament i metodològicament diversos, comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat en l'intent d'assolir l'emancipació de la humanitat, i que és impossible o inassolible un projecte semblant en les condicions actuals.