Principat de Catalunya

Aquest article és sobre el territori històric i cultural català. Pel territori administratiu vegeu Catalunya. Vegeu també Catalunya (desambiguació).

Principat de Catalunya

Tipus	estat desaparegut
Localització
41° 22′ 58″ N, 2° 10′ 36″ E / 41.3828°N,2.1767°E / 41.3828; 2.1767
Capital	Ciutat de Barcelona
Població humana
Llengua utilitzada	català antic llatí aranès
Geografia
Part de	Corona d'Aragó Casal d'Àustria
Dades històriques
Anterior	comtats catalans, comtat d'Urgell, comtat del Rosselló, Comtat de Barcelona, comtat de Pallars Sobirà i comtat d'Empúries
Creació	1173
Dissolució	18 setembre 1714
Següent	Capitania General de Catalunya i Província del Rosselló
Esdeveniment clau Constitucions catalanes 7 novembre 1659 Tractat dels Pirineus juliol 1701 Guerra de Successió Espanyola
Patrocini	Sant Jordi
Organització política
Forma de govern	monarquia pactisme
Òrgan legislatiu	Corts Catalanes ,
Moneda	ducat

El Principat de Catalunya, per antonomàsia el Principat o també Catalunya, fou l'estat medieval i modern^[1] creat per la unió dels comtats catalans que estaven sota la jurisdicció del rei d'Aragó i comte de Barcelona Alfons I el Trobador o el Cast des del 1162. Els sobirans del Principat de Catalunya tenen la dignitat de comtes de Barcelona. El Principat estigué durant la major part de la seva existència en unió dinàstica amb el Regne d'Aragó i d'altres territoris, conformant la Corona d'Aragó.

Catalunya fou definida inicialment com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cum suis finibus»)^[2] i els seus límits territorials incloien alguns comtats que mantingueren comtes propis fins al 1491, amb la incorporació a la corona del darrer d'ells, el comtat de Pallars Sobirà. Políticament, l'inicial grup heterogeni de comtats agrupats sota la denominació unitària de Catalunya fou cohesionat mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural: els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que configuraren Catalunya com un estat medieval, amb unes fronteres definides, un corpus legislatiu i judicial unificat, i uns referents culturals comuns. Administrativament, Catalunya fou articulada mitjançant una estructura jurisdiccional d'àmbit territorial, les vegueries,^[3] al capdavant de les quals hi hauria un representant de l'autoritat reial, el veguer, nomenat personalment pel sobirà i amb plens poders en nom del rei en matèria fiscal i militar.

A Catalunya no se li associà inicialment cap denominació nobiliària, ja fos la de comtat, ducat, principat o regne, sinó tan solament Catalunya. A partir del segle xiv s'associà la dignitat de Principat a Catalunya, i esdevingué a partir d'aleshores la denominació oficial de l'estat. Catalunya fou conjuntament amb el Regne d'Aragó estat constituent i fundacional de la Corona d'Aragó, el sobirà de la qual tenia per corona i títol principal ser rei d'Aragó. Tot i no posseir formalment el títol de regne, el Principat es trobava legal i institucionalment equiparat amb els altres estats que conformaven la Corona d'Aragó, particularment amb els regnes d'Aragó i de València .

El seu sistema institucional va evolucionar al llarg dels segles, establint-se òrgans polítics (com les Corts, la Generalitat o el Consell de Cent) i la legislació (Constitucions, derivades dels Usatges de Barcelona) que limitaren el poder reial i asseguraren el model polític del pactisme. Catalunya va contribuir a estendre el comerç de la Corona d'Aragó i el seu poder militar, significativament la seva marina. La llengua catalana florí i es va difondre àmpliament a mesura que s'afegiren més territoris a la Corona, incloent València, les Illes Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols i Atenes, constituint una talassocràcia al llarg de la Mediterrània. La Crisi del segle xiv, la fi del regnat del Casal de Barcelona (1410) i una guerra civil (1462-1472) van afeblir el paper del Principat en la Corona i en els afers internacionals.

El matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella el 1469 va establir les bases de la Monarquia d'Espanya. El 1492 va començar la colonització espanyola de les Amèriques, i el poder polític va començar a desplaçar-se cap a Castella. Les tensions entre les institucions catalanes i la monarquia, juntament amb les revoltes dels camperols, van provocar la Guerra dels Segadors (1640-1659), essent breument proclamada una república independent sota la protecció de França. Pel Tractat dels Pirineus, el Rosselló i l'Alta Cerdanya van ser cedits al Regne de França. Durant la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714), la Corona d'Aragó va donar suport a l'arxiduc Carles d'Habsburg. Després de la rendició de Barcelona el 1714, Felip V de Borbó, inspirat pel model de França, va imposar una administració unificada a Espanya, establint l'absolutisme, i va promulgar els Decrets de Nova Planta per a tots els reialmes de la Corona d'Aragó, que van suprimir les institucions principals i els drets polítics catalans, aragonesos, valencians i mallorquins, i es van integrar a la Corona de Castella com a províncies. No obstant, el Principat romangué com a unitat administrativa fins a l'establiment de la divisió provincial espanyola de 1833, que dividí Catalunya en quatre províncies.