El regne d'Arle (o Arelat) va ser un domini franc-borgonyó o pròpiament borgonyó amb capitalitat a la ciutat d'Arle, establert l'any 934 en reunir-se els territoris que, separats del Sacre Imperi Romanogermànic després de l'interregne succeït a la mort de l'emperador Carles III el Gras el 888, van formar el regne de l'Alta Borgonya i el regne de la Baixa Borgonya.[1] Aquests territoris estaven situats respectivament al nord i al sud de la conca del Roine, des del seu naixement als Alps fins a la seva desembocadura en el mar Mediterrani.
Va ser governat per reis independents fins a l'any 1032, quan va caure de nou en l'òrbita del Sacre Imperi Romanogermànic. Després de 1032, l'existència de l'Arelat com a poder central dels seus territoris va ser merament de iure, dividit en petits dominis feudals que van anar caient en poder dels seus veïns (regne de França, cantons helvètics, etc.), fins que la pràctica totalitat dels seus últims romanents van passar finalment al regne de França, el 1378. Un d'aquests últims romanents, el comtat de Savoia (convertit en ducat de Savoia el 1416), pot ser considerat com l'hereu del regne d'Arle, doncs al llarg dels següents segles va aconseguir reunir part dels territoris del citat regne, fins que la Revolució francesa va expulsar a la Casa de Savoia de la conca del Roine fent-la bascular cap al Piemont i Itàlia. Des d'allà van participar en el procés d'Unificació Italiana dut a terme per Garibaldi i es van convertir en reis d'Itàlia, per la pressió de Cavour, havent d'exiliar-se Garibaldi a Sud-amèrica.[2]
