El Renaixement o Renaiximent[1] és una època artística, i per extensió cultural, que marca el pas de l'edat mitjana a l'edat moderna abastant els segles XV i XVI, caracteritzats per un esforç per reviure i superar idees i assoliments de l'antiguitat clàssica.
El renaixement va tenir lloc després de la Crisi de la baixa edat mitjana i va estar associat a un gran canvi social que es reflecteix els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle xvi. Tot i que el terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada el 1570, no fou fins al segle xix que aquest concepte no va rebre una àmplia interpretació historicoartística. El mot «renaixement» es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. El terme simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en l'Europa de l'edat mitjana. Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma de veure el món i l'ésser humà, l'interès per les arts, la política i les ciències, revisant el teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert antropocentrisme. Des de Vasari s'acostuma a prendre com a moment fundacional del renaixement en l'art la polèmica construcció de la cúpula de Santa Maria del Fiore per part de l'arquitecte Filippo Brunelleschi. Brunelleschi va desenvolupar la tècnica de la perspectiva, un altre element d'objectivació de la realitat normalment associat al renaixement.
En literatura s'acostuma a prendre la publicació del Decameró (1353), de Giovanni Boccaccio (1313-1375) com a punt d'inflexió entre els modes gòtics o medievals i la nova manera narrativa, tot i que la Commedia de Dante Alighieri (1265-1321) ja era cantada públicament en dialecte toscà abans, a partir del 1330. La Commedia va ser reanomenada precisament per Boccaccio La Divina Comèdia posteriorment.
Vasari havia formulat una idea determinant, el nou naixement de l'art antic grec i romà, que pressuposava una marcada consciència històrica individual, fenomen completament nou en l'actitud espiritual de l'artista. De fet, el renaixement trenca, conscientment, amb el que qualifica amb ple menyspreu, d'estil de bàrbars o, més tard, de gots; que al seu torn havia estat la desviació del romànic justament per a desmarcar-se del papa i la tradició clàssica italiana; per tornar a aquestes idees i estil. Pel mateix motiu el renaixement s'oposa a l'art contemporani del nord d'Europa, que segueix evolucionant des de l'art gòtic.
Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el renaixement significa una ruptura amb la unitat estilística que fins a aquell moment havia estat supranacional: s'acostuma a entendre el gòtic com el primer estil paneuropeu. El renaixement no va ser un fenomen unitari des dels punts de vista cronològic i geogràfic. El seu àmbit es va limitar a la cultura europea i als territoris americans recentment descoberts, als quals les novetats renaixentistes van arribar tardanament. El seu desenvolupament va coincidir amb l'inici de l'Edat Moderna, marcada per la consolidació dels Estats europeus, els viatges transoceànics que van posar en contacte a Europa i Amèrica, la descomposició del feudalisme, l'ascens de la burgesia i l'afirmació del capitalisme. No obstant això, molts d'aquests fenòmens superen per la seva magnitud i major extensió en el temps l'àmbit renaixentista.