Rinoceront de Sumatra

Infotaula d'ésser viuRinoceront de Sumatra
Dicerorhinus sumatrensis Modifica el valor a Wikidata

Dos rinoceronts de Sumatra, Emi i Harapan, al Zoo de Cincinnati. Modifica el valor a Wikidata
Dades
Període de gestació400 dies Modifica el valor a Wikidata
Hàbitatmatollar i bosc Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
En perill crític
UICN6553 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdrePerissodactyla
FamíliaRhinocerotidae
GènereDicerorhinus
EspècieDicerorhinus sumatrensis Modifica el valor a Wikidata
(Fischer von Waldheim, 1814)
Nomenclatura
ProtònimRhinoceros sumatrensis Modifica el valor a Wikidata
Subespècies
Distribució

Distribució del rinoceront de Sumatra. Clica als llocs on es troba actualment, indicat pels punts vermells foscs, per veure els noms de les àrees en les que habita.[1]

El rinoceront de Sumatra (Dicerorhinus sumatrensis) és un membre de la família Rhinocerotidae i una de les cinc espècies vives de rinoceront. És l'única espècie vivent del gènere Dicerorhinus. És el rinoceront més petit, tot i que es considera un gran mamífer. El rinoceront fa entre 112 i 145 cm d'alçada a l'espatlla, amb una llargada del cap i del cos d'entre 2,36 i 3,17 m i una cua d'entre 35 i 70 cm. El pes del rinoceront va des dels 500 kg fins als 1000, normalment entre 700 i 800 kg, tot i que hi ha un rècord d'un espècimen de 2000 kg.[2][3] Com les espècies africanes, té dues banyes; la més gran és la nasal, que típicament fa entre 15 i 25 cm, mentre que l'altra banya normalment és un esborrany. La major part del cos del rinoceront de Sumatra està recobert d'un pelatge de color vermell-marró.

Els membres de l'espècie habiten selves pluvials, pantans i boscos nebulosos de l'Índia, Bhutan, Bangladesh, Myanmar, Laos, Tailàndia, Malàisia, Indonèsia i la Xina. En temps històrics visqueren al sud-oest de la Xina, especialment a Sichuan.[4][5] Actualment, es troben en perill crític, amb sis poblacions substancials en llibertat: quatre a Sumatra, una a Borneo i una a la península Malaia. És difícil determinar els seus números, ja que són animals solitaris molt escampats pels llocs on habiten, però s'estima que n'hi ha menys de 275.[6] El declivi en el nombre de rinoceronts de Sumatra es deu principalment a la caça furtiva per les seves banyes, les quals són altament valuoses en la medicina tradicional xinesa, arribant a costar gairebé 22238 € per quilogram en el mercat negre.[7]

El rinoceront de Sumatra és una animal majoritàriament solitari, excepte pel festeig i per fer créixer els cadells. És l'espècie de rinoceront més vocal, i també es comunica a través de marcar el sòl amb els seus peus, deformant els arbres en patrons, i deixant excrements. L'espècie està millor estudiada que la similar reclusiva, el rinoceront de Java, en part degut a un programa que portà 40 rinoceronts de Sumatra en captivitat amb l'objectiu de preservar l'espècie. El programa es va considerar un desastre fins i tot pel seu iniciador; la majoria de rinoceronts moriren i no es produí descendència durant 20 anys, representant un declivi en població encara pitjor que en llibertat.

L'últim exemplar de mascle i femella de rinoceront de Sumatra van morir el maig i el novembre de 2019, respectivament, fet que converteix l'espècie en localment extinta en aquell país. Només sobreviu a Indonèsia, i en aquell moment quedaven menys de 80 exemplars.[8]

  1. ↑ Derivat de mapes de distribució a:
    • Foose, Thomas, J.; van Strien, Nico. Asian Rhinos – Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN, Gland, Switzerland, and Cambridge, UK, 1997. ISBN 2-8317-0336-0. 
      and
    • Dinerstein, Eric. The Return of the Unicorns; The Natural History and Conservation of the Greater One-Horned Rhinoceros. New York: Columbia University Press, 2003. ISBN 0-231-08450-1. 
      Aquest mapa no inclou exemplars històrics no confirmats vists a Laos i el Vietnam o possibles poblacions a Burma.
  2. ↑ Sumatran Rhino Species Profile Arxivat 2012-11-01 a Wayback Machine. (2011).
  3. ↑ [1] Arxivat 2017-02-27 a Wayback Machine. (2011).
  4. ↑ The Art of Rhinoceros Horn Carving in China (1999), p. 27. Jan Chapman. Christie's Books, Londres.
  5. ↑ The Golden Peaches of Samarkand: A study of T'ang Exotics (1963), p 83. Edward H. Schafer. University of California Press. Berkeley and Los Angeles. First paperback edition: 1985.
  6. ↑ van Strien, N. J., Manullang, B., Sectionov, Isnan, W., Khan, M.K.M, Sumardja, E., Ellis, S., Han, K.H., Boeadi, Payne, J. & Bradley Martin, E. Dicerorhinus sumatrensis. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 28 novembre 2008.
  7. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Dinerstein
  8. ↑ «Last Sumatran rhino in Malaysia dies» (en anglès). National Geographic, 24-11-2019 [Consulta: 28 novembre 2019].