 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Nom en la llengua original | (el) Αγία Σοφία (tr) Ayasofya  | |||
| Epònim | Santa Saviesa | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Atracció turística, mesquita i museu | |||
| Part de | Àrees històriques d'Istanbul | |||
| Arquitecte | Isidor de Milet el Vell Trdat Antemi de Tral·les Sinan | |||
| Construcció | 23 febrer 532 | |||
| Data de dissolució o abolició | 404 14 gener 532 | |||
| Obertura | 1054 | |||
| Dedicat a | Santa Saviesa | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura romana d'Orient basílica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Fatih (Turquia) i Istanbul (Turquia) | |||
| Localització | Sultanahmet | |||
| ||||
Patrimoni de la Humanitat  | ||||
| Tipus | → Europa-Amèrica del Nord | |||
| Data | 1985 (9a Sessió) | |||
| Plànol | ||||
 | ||||
| Activitat | ||||
| Religió | islam | |||
| Afiliació a | Museum Directorate of Ayasofya (en)  | |||
| Fundador | Constantí I el Gran | |||
Santa Sofia de Constantinoble (grec: Άγια Σοφία, Agia Sofia; turc: Ayasofya) és una antiga església cristiana ortodoxa situada a Istanbul que ha estat convertida en mesquita, museu i, de nou, en mesquita. Es considera el màxim exponent de l'arquitectura romana d'Orient i «un punt d'inflexió en la història de l'arquitectura».[1]
L'emperador romà Justinià I la feu construir entre el 532 i el 537 sota la direcció dels arquitectes Antemi de Tral·les i Isidor de Milet. Coneguda formalment com a Església de la Santa Saviesa (grec medieval: Ναός της Αγίας του Θεού Σοφίας, Naós tis Agias tu Theú Sofias), en el moment de la seva consagració era el major espai interior del món, així com un dels primers a tenir una cúpula que reposava íntegrament sobre petxines.
Fou una basílica fins al dia de la caiguda de Constantinoble el 1453. Des d'aquesta data fins a 1934, durant 481 anys, es va utilitzar com a mesquita. Després de passar una restauració completa per ordre de Kemal Atatürk, fundador de la República Turca, el febrer de 1935, va ser inaugurada com a museu. El juliol del 2020, un decret signat pel president Erdoğan li va restituir la condició de mesquita.[2]
Té una gran importància en la història de l'arquitectura per ser la primera construcció de base quadrada d'aquesta grandària i coberta per una cúpula central i dues petites semicúpules. Considerada per alguns l'octava meravella, en els nostres dies Santa Sofia és la quarta església que té una àrea coberta més gran del món després de Sant Pau a Londres, Sant Pere a Roma i el Duomo a Milà. El nom d'Aya Sofia és un dels tres títols dedicats a Déu que es descriuen com: Aya Sofia ('Santa Saviesa'), Aya Irene ('Santa Pau') i Aya Dinamis ('Sant Poder').
L'emperador Constantí el Gran, l'any 360, va fer construir en el centre de la ciutat, en el lloc on avui dia es troba Santa Sofia, una gran església amb el nom de Megale Ekklesia. Sobre les ruïnes d'aquesta construcció de fusta, que es va cremar completament durant un incendi el 20 de juny del 404, va ser construïda una nova església més gran i resistent entre els anys 404-406 per l'arquitecte Rufí i va ser inaugurada per al culte el 10 d'octubre del 416. L'emperador Teodosi II va ser el mecenes d'aquesta segona església, que constava de tres naus en forma de basílica. Aquest edifici, del qual es poden veure encara les restes de la base, les escales i un fris decorat amb relleus d'ovelles just davant del museu, va ser pràcticament destruït pels opositors de l'emperador durant la insurrecció de la Nika, que va començar el gener de l'any 532. L'emperador Justinià I, que va recuperar el tron després de la insurrecció de la Nika, va manar construir l'església que es visita avui dia.[3]
L'obra original de Santa Sofia es va realitzar de maons i morter. De fet les juntes de morter de l'estructura són 1,5 vegades l'amplada dels maons. Les juntes de morter es componen d'una combinació de sorra i minúscules peces ceràmiques distribuïdes uniformement per les juntes de morter. Aquesta combinació de morter i petites peces ceràmiques es va utilitzar sovint en el formigó romà, predecessor del formigó modern. També es va utilitzar una quantitat considerable de ferro, com ganxos amb forma de ce i lligams.[4]
En l'antiguitat, els mosaics de recobriment estaven envoltats amb peces de cristall o or, que havien estat incrustats curosament en tots els angles, donant la sensació de vida i moviment als mosaics, dels quals en queden mostres. Per desgràcia, des que es van exposar els mosaics de les parets a les visites, milers de turistes s'han dedicat a emportar-se peces dels mosaics com a record. Alguns mosaics han estat protegits amb vidres en els últims anys.
- ↑ Simons, M. «Center of Ottoman Power» (en anglès). The New York Times, 22 agost 1993. [Consulta: 19 agost 2022].
- ↑ «Erdogan reconverteix Santa Sofia en una mesquita després de rebre l'aval de la justícia». Vilaweb, 10-07-2020 [Consulta: 11 juliol 2020].
- ↑ Ruiz-Domènec, Hernández de la Fuente i García, 2022, p. 51.
- ↑ Aguilar, R.; Torrealva, D.; Moreira, S.; Pando, M.A.; Ramos, L.F.. Structural Analysis of Historical Constructions: An Interdisciplinary Approach. Springer International Publishing, 2018, p. 154. ISBN 978-3-319-99441-3 [Consulta: 4 octubre 2021].