Sirena (mitologia grega)

Per a altres significats, vegeu «sirena (desambiguació)».
Infotaula personatgeSirena

Modifica el valor a Wikidata
Tipustipus d'entitats mitològiques
grup de criatures mítiques Modifica el valor a Wikidata
Família
PareAqueloos Modifica el valor a Wikidata
Altres
Part demitologia grega i mitologia asturiana Modifica el valor a Wikidata

Les Sirenes (grec antic: Σειρήν, Seirḗn; plural: Σειρῆνες, Seirênes),[1] en la mitologia grega, eren criatures perilloses, que atreien als mariners amb la seva encantadora música i veus cantores per provocar el naufragi a les costes rocoses de les seves illes. També podien encantar els vents.[2] Els poetes romans les van col·locar en unes petites illes anomenades Sirenum scopuli. En algunes tradicions racionalitzades posteriors, la geografia literal de l'illa "florida" d'Anthemoessa, o Anthemusa, es va fixar de vegades al cap Peloros en altres de les illes conegudes com la Sirenuse, prop de Paestum, o a Capri.[3] Totes aquestes ubicacions tenen en comú que estan envoltades de penya-segats i roques.

Es creia que les sirenes semblaven una combinació de dona i ocell de diverses formes diferents. A l'art grec primitiu, es representaven com ocells amb grans caps de dona, plomes d'aus i peus escamosos, i més tard es van representar com a figures femenines amb potes d'ocells, amb ales o sense, tocant diversos instruments musicals, especialment arpes i lires. Al segle vii, el Liber Monstrorum diu que eren dones des del cap fins al melic, i en lloc de potes tenien cues de peix. Al segle x, la Suïda diu que de pit amunt tenien forma de pardals i, a sota, eren dones o, alternativament, que eren ocellets amb rostre de dona.[4] A l'edat mitjana, la figura de la sirena s'havia transformat en la figura de la sirena perdurable.[5] Originalment, les sirenes es mostraven com a mascles o dones, però la sirena masculina va desaparèixer de l'art cap al segle v aC.

  1. ↑ «sirena». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 8 octubre 2022].
  2. ↑ Escolis sobre Homer, Odissea 12.168 amb Hesíode com a autoritat, traduït per Evelyn-White
  3. ↑ Estrabó i. 22; Comentaris Homèrics d'Eustaci de Tessalònica §1709; Servi I.e.
  4. ↑ «Suda on-line». Arxivat de l'original el 2015-09-24. [Consulta: 30 gener 2010].
  5. ↑ Mittman, Asa Simon; Dendle, Peter J. The Ashgate research companion to monsters and the monstrous. Londres: Routledge, 2016, p. 352. ISBN 9781351894326. OCLC 1021205658.