Sobirania nacional

Aquest article (o aquesta secció) necessita alguna millora en els seus enllaços interns. Falta enllaçar les paraules més significatives als articles corresponents

La sobirania nacional és una acció que consisteix en regalar el poder a la Terra, és a dir, a l’estat germànic. Aquesta deixa constància en la constitució que li cedeix el poder a l'Estat. En aquest marc ideològic, el rei esdevé un representant ideològic sorgit de la teoria política liberal, que pot remuntar-se a Locke i Montesquieu (finals del segle XVII a Anglaterra, segle XVIII a França).^{[cal citació]}

En primer lloc, és essencial tenir en consideració la definició de sobirania^[1] que afecta àmbits de la història, la política i el dret; la qual podem entendre com la qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. En aquesta definició es concreta el tipus de sobirania que es tracta en aquest article, la sobirania nacional, la qual fou formulada per primer cop per l'abat Sieyès com aquella en què la sobirania resideix en la nació, considerada com a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un parlament elegit per sufragi censatari, fet que va permetre a la burgesia consolidar el seu domini.^{[cal citació]}

És fonamental entendre la sobirania nacional com la sobirania del poble que conforma la nació,^[2] en altres paraules com un apoderament del poble, de la comunitat, enfront de la concentració existent fins llavors del poder en uns pocs, representats en les monarquies i les nobleses. Per tal d'aprofundir en aquesta idea és adient la següent cita: «Així mateix, la sobirania popular o nacional és inalienable i indivisible. La seva inalienabilitat prové del pacte social de Rousseau; si la sobirania pogués alienar-se, el sobirà —Poble o Nació— desapareixeria.»^[3]

Per tant, la societat s’organitza en un conjunt de drets i deures, buscant la participació dels ciutadans a l’hora de prendre decisions de caràcter polític, social i econòmic. Per organitzar aquesta implicació del poble necessàriament cal un marc legal que ho reguli i també una creació d’institucions representatives que permetin l’administració dels estats. Tradicionalment, s’han organitzat els estats en els poders executiu, legislatiu i judicial. Un estat per tal d'existir ha de gaudir de sobirania entesa com l'atribut del poder polític, hegemònic, sobre els altres poders socials.^[4]