Studium generale

A partir de l'alta edat mitjana es començà a donar el nom de studium generale (studia generalia en plural) "estudi general" en llatí a les institucions d'ensenyament superior, de les quals van sorgir les primeres universitats en la cristiandat llatina (un espai coincident a grans trets amb l'Europa Occidental), i que avui en dia coneixem com Universitats. El mateix nom d'Estudi General posava de manifest la diversitat del que s'hi ensenyava, el fet que estava oberta a tothom i a més a més proporcionava títols reconeguts.

A Catalunya entre altres hi destaquen: l'Estudi General de Santa Caterina fundat pel bisbe Berenguer de Palou el 1219,^[1] l'Estudi General de Lleida fundat el 1297, l'Estudi General de Barcelona fundat el 1450 per ordre del rei Alfons el Magnànim des de Nàpols, l'Estudi General Lul·lià a la ciutat de Mallorca fundat el 1483 i l'Estudi General de València fundat l'any 1499.^[2]

Des de l'Alta Edat Mitjana, després del breu període en què va funcionar l'escola palatina carolíngia, funcionaven les escoles monàstiques i les escoles catedralícies, que servien per a la formació del clergat. Mancant altres institucions educatives, també acudien a elles els seglars que desitjaven instruir-se. Amb el temps, en tenint en compte la importància de la seva labor, algunes, fundades per ordre del papa, de l'emperador o del rei, que les prenien sota el seu mecenatge i atorgaven rendes per al seu sosteniment, se les coneixia com a studium generale; sent amb això considerats els centres d'ensenyament més prestigiosos, per exemple el Studium de Monpeller, fou creat per mandat del jove Jaume I el 1220. Tot això es va produir en el context del creixement urbà i el desenvolupament soci econòmic i cultural d'una època especialment dinàmica, que ha estat denominada per la historiografia com "Renaixement del segle XII ".

Els studia generalia havien de complir tres condicions: estar oberts a estudiants de qualsevol procedència geogràfica, impartir ensenyament superior en alguna de les seves escoles o facultats (arts -les set disciplines del trivium i el quadrivium-, medicina, dret i teologia), i disposar de diferents mestres per a cadascun dels temes objecto d'ensenyament.^[3] Els més famosos professors de cada studium eren animats a desplaçar-se d'uns a uns altres per compartir els seus coneixements i documents, iniciant la cultura d'intercanvi i cosmopolita que caracteritza a l'esperit universitari.