Svalbard

Svalbard

Tipus	arxipèlag, territori d'ultramar integral i subdivisió administrativa de primer nivell
Localització
78° 12′ N, 15° 54′ E / 78.2°N,15.9°E / 78.2; 15.9
Estat	Noruega
Capital	Longyearbyen
Població humana
Població	2.668 (0,04 hab./km²)
Idioma oficial	noruec
Geografia
Superfície	61.022 km²
Banyat per	mar de Noruega
Altitud	1.713 m
Punt més alt	Newtontoppen (1.713 m)
Organització política
Forma de govern	sistema parlamentari
• Governadora	Kjerstin Askholt (2015–)
Moneda	corona noruega
Identificador descriptiu
Fus horari	Hora Central Europea
ISO 3166-2	NO-21
Codi NUTS	NO0B2
Candidat a Patrimoni de la Humanitat
Data	21 juny 2007
Identificador	5161

Svalbard^[1][2] ( ^? i  escolteu-ne la pronunciació en noruec)(_AFI: [ˈsʋɑ(ː)lbɑːɾ]; abans conegut pel nom holandès de Spitsbergen) és un arxipèlag noruec de l'oceà Àrtic. Comprès entre la Terra de Francesc Josep i Groenlàndia, al nord de l'Europa continental, és a mig camí entre la Noruega continental i el Pol Nord. L'illa més gran és la Spitsbergen, seguida de la Nordaustlandet, l'Edgeøya, l'illa de Barents, l'illot de Prins Karls Forland i altres illots menors.

L'arxipèlag és administrativament una àrea no incorporada del Regne de Noruega, ja que no és considerat un comtat d'aquest país. L'any 2016 l'arxipèlag tenia 2.654 habitants.^[3] La capital és Longyearbyen, el principal assentament situat a l'illa de Spitsbergen on hi ha la majoria de la població (de 2.154 habitants el 2015); és l'únic assentament de Svalbard on hi ha un govern local escollit democràticament. Els altres assentaments són la comunitat minera russa de Barentsburg, l'estació d'investigació de Ny-Ålesund, la comunitat minera de Sveagruva i l'estació polonesa de Hornsund. Svalbard és l'indret més septentrional del món amb una població civil permanent. Hi ha altres assentaments més al nord, però només hi viuen grups d'investigadors, com és el cas de la comunitat d'Alert al Canadà.

Les illes van tenir un paper important als segles XVII i xviii, quan eren la base per a la caça de balenes a les costes del mar de Noruega. Després, però, quedaren abandonades i no hi tornà a haver activitat fins a principis del segle xx, quan s'inicià la mineria de carbó a l'arxipèlag i s'hi van establir assentaments permanents. El tractat de Svalbard del 1920 reconeix la sobirania del Regne de Noruega sobre l'arxipèlag i estableix que es tracta d'una zona franca i desmilitaritzada. La noruega Store Norske i la russa Arktikugol continuen sent les úniques empreses mineres a l'arxipèlag. La investigació i el turisme s'han convertit en importants indústries complementàries, amb la Universitat Central de Svalbard (UNIS) i el Magatzem de llavors de Svalbard que tenen un paper important. No hi ha carreteres que connectin els assentaments; els transports entre les comunitats són les motos de neu, els avions i els vaixells. L'aeroport de Svalbard-Longyear serveix d'entrada principal a l'arxipèlag.

L'arxipèlag té un clima polar, tot i que les temperatures són significativament més altes que en altres àrees situades a la mateixa latitud. La flora aprofita el llarg període de sol de mitjanit per compensar la nit polar. Pel que fa a la fauna, moltes aus marines hi troben aliment i l'arxipèlag és poblat principalment per l'os polar, el ren i la guineu àrtica. Set parcs nacionals i vint-i-una reserves naturals cobreixen dos terços de l'arxipèlag. Aproximadament el 60% de l'arxipèlag és cobert per glaceres, i a les illes hi ha moltes muntanyes i fiords.

Svalbard i Jan Mayen s'assignen col·lectivament l'ISO 3166-1 alpha-2 del país "SJ". Les dues àrees són administrades per Noruega, tot i que estan separades per una distància de més de 500 milles nàutiques (uns 950 quilòmetres) i tenen estructures administratives molt diferents.