Tanaïm (en hebreu: תנאים) (en singular: tanà) és la denominació dels savis rabínics, les opinions dels quals són recordades en la Mixnà, escrita aproximadament l'any 220 EC. El període dels Tanaïm, és també conegut com el període de la Mixnà, és posterior al període dels Zugot ("parells"), i anterior al període dels Amoraïm.
L'arrel tanà (תנא) és equivalent en arameu a l'arrel shanah (שנה) en hebreu, que és també la paraula base de Mixnà. El verb shanah (שנה) literalment significa "Repetir (allò après)" i és usat amb el significat "d'aprendre".
Per comprendre-ho, hem de recordar que l'escriptura en aquests anys era sobre pergamins, material car, per la qual cosa normalment s'escrivien breus textos i els savis recordaven de memòria les explicacions, repetint-les cada vegada que era necessari. Un tanà acompanyava als jutges, citava els textos quan era sol·licitat i agregava els nous comentaris. El terme tanà es va estendre des dels memoristes fins als savis, ja que molts d'ells van sorgir allà.
El període de la Mixnà és comunament dividit en cinc períodes d'acord amb les generacions. Són coneguts aproximadament 120 Tanaim principals.[1]
Els Tanaim van viure en diferents àrees de la Terra d'Israel. El centre espiritual del judaisme en aquells temps era Jerusalem, però després de la destrucció del Segon temple, el rabí Yohanan Ben Zakai i els seus estudiants, van fundar un nou centre religiós a Yavne. Altres centres d'estudi van ser els fundats pels seus deixebles a Lod, i a Bené Berac.
Molts dels Tanaïm eren artesans (sabaters, etc.) a més de la seva posició com a mestres i jutges menors. Alguns van ser dirigents i representants davant l'Imperi Romà.