| ||||
| ||||
| Tipus | tractat multilateral tractat internacional  | |||
|---|---|---|---|---|
| Data | 9 febrer 1920 | |||
| Tema | Svalbard | |||
| Localització | París | |||
| Estat | Noruega | |||
| Dipositari | Govern de França | |||
| Cronologia | ||||
| 14 agost 1925- | Entrada en vigor | |||
El Tractat respecte Spitsbergen, sovint citat com el Tractat de Svalbard, de 9 de febrer de 1920, reconeix la completa i absoluta sobirania de Noruega sobre l'arxipèlag àrtic de Spitsbergen (actualment anomenat Svalbard). L'exercici de la sobirania, tanmateix, queda subjecta a certes estipulacions, i a la no aplicació de totes les lleis noruegues. El tractat només parcialment desmilitaritza Svalbard. Tots els signataris tenen els mateixos drets de participar en activitats comercials (principalment la mineria del carbó) a les illes, però fins ara només Noruega i Rússia han fet servir aquest dret.
Originalment hi havia nou altes parts contractants, incloent-hi els Estats Units, Dinamarca, França, Itàlia, Japó, els Països Baixos,[1] Noruega, Suècia, i el Regne Unit (incloent-hi els dominis britànics d'Irlanda, Canadà, Austràlia, Índia, Àfrica del Sud i Nova Zelanda). Alguns estats també el signaren dins dels cinc anys abans que el tractat entrés en vigor, incloent-hi la Unió Soviètica el 1924 i Alemanya i la Xina el 1925. Ara hi ha 40 signataris (entre ells Espanya). El tractat va ser enviat a registrar a la Lliga de les Nacions el 21 d'octubre de 1920.[2]
El 14 d'agost de 1925 el tractat entrà en vigor.[3] Noruega va assumir la sobirania de l'arxipèlag i immediatament va prendre mesures protectores del medi ambient.
- ↑ Sobre els interessos neerlandesos vegeu Muller, Hendrik, ‘Nederland's historische rechten op Spitsbergen', Tijdschrift van het Koninklijk Nederlandsch Aardrijkskundig Genootschap 2e serie, deel 34 (1919) no. 1, 94-104.
- ↑ League of Nations Treaty Series, vol. 2, pp. 8-19
- ↑ Spitsbergen Treaty and Ratification (en noruec)