|
Per a altres significats, vegeu «Ulysses Simpson Grant IV». |
Ulysses S. Grant (Point Pleasant, 27 d'abril de 1822 - Wilton, 23 de juliol de 1885), nascut Hiram Ulysses Grant, fou el 18è President dels Estats Units (1869-1877). Com a Comandant en Cap (1864-1869), Grant va treballar al costat del president Abraham Lincoln per liderar l'Exèrcit de la Unió cap a la victòria sobre la Confederació en la Guerra Civil dels Estats Units. Va implementar el que es coneix com la reconstrucció radical, sovint en desacord amb el successor de Lincoln, Andrew Johnson. Escollit president dues vegades, Grant va liderar el Partit Republicà promovent l'eliminació de qualsevol rastre d'esclavitud i de nacionalisme confederat, protegint la ciutadania Afroamericana i impulsant la prosperitat econòmica arreu del país. La seva presidència sovint s'ha criticat per protegir a col·legues corruptes i, en el seu segon mandat, per portar els Estats Units cap a una greu depressió econòmica. Grant es va graduar el 1843 de l'Acadèmia Militar dels Estats Units a West Point, va servir a la Guerra Mexicana-Americana i es va retirar inicialment el 1854. Durant la seva vida com a civil va passar dificultats econòmiques. Quan va començar la Guerra Civil el 1861, es va reincorporar a l'Exèrcit dels Estats Units. El 1862, Grant va prendre el control de Kentucky i d'una gran part de Tennessee, i va liderar les forces de la Unió en la victòria de la batalla de Shiloh, la qual li va fer guanyar-se la reputació de comandant agressiu. Va incorporar esclaus afroamericans desplaçats al bàndol de la Unió. El juliol de 1863, després d'una sèrie de batalles coordinades, Grant va derrotar els exèrcits confederats i va prendre el control de Vicksburg, atorgant a la Unió el control del riu Mississipi i dividint la Confederació en dos. Després de les victòries en la campanya de Chattanooga, al març de 1864 Lincoln va promocionar-lo a tinent general i a Comandant en Cap dels Estats Units. Grant es va enfrontar a Robert E. Lee en una sèrie de batalles sagnants, atrapant l'exèrcit de Lee en la seva defensa de Richmond. Grant va coordinar una sèrie de campanyes devastadores en altres indrets. L'abril de 1865, Lee es va rendir a Grant a Appomattox, posant punt final a la guerra. Els historiadors han aclamat el geni militar de Grant i les seves estratègies apareixen en llibres de text sobre història militar, tot i que una minoria sosté que va guanyar més per força bruta que no pas per una estratègia superior.[1]
Després de la Guerra Civil, Grant va supervisar la Reconstrucció dels antics estats confederats des del capdavant de l'exèrcit. Un cop elegit president el 1868 i reelegit el 1872, Grant va estabilitzar el país durant el turbulent període de la Reconstrucció, va perseguir el Ku Klux Klan, i fent servir l'exèrcit i el Departament de Justícia, va fer complir les lleis de drets civils i de sufragi. Va utilitzar l'exèrcit per construir el Partit Republicà al sud, basant el suport d'aquest partit en votants de raça negra, nouvinguts del nord (carpetbaggers) i seguidors blancs nadius del sud (scalawags). Després de permetre de nou el sufragi a alguns antics estats confederats, els republicans van obtenir majories electorals i això va permetre a ciutadans afroamericans ser escollits al Congrés, així com obtenir alts càrrecs d'estat. En el seu segon mandat, les coalicions republicanes del sud van escindir-se i van ser derrotades una per una pels conservadors blancs coneguts com a redemptors (redeemers), que van recuperar el control fent servir la coacció i la violència. La política de pau amb els nadius americans va reduir inicialment la violència a les fronteres, però la seva política amb els indis és més coneguda per la Gran Guerra Sioux de 1876, on George Custer i el seu regiment van morir a la batalla de Little Bighorn. Al llarg de la seva presidència, Grant va haver d'afrontar càrrecs per corrupció en agències governamentals, inclosa una investigació del Congrés sobre dues secretaries del gabinet.
En política exterior, Grant va pretendre incrementar la influència i el comerç dels Estats Units, mentre es mantenia en pau amb el món. La seva administració va resoldre amb èxit les reclamacions de l'Alabama (vaixell confederat fabricat a Anglaterra que va destruir 65 vaixells de la Unió) amb la Gran Bretanya, donant per acabades les tensions que hi va haver en temps de guerra. Grant va evitar la guerra amb Espanya amb l'incident del Virginius, però el Congrés va rebutjar el seu intent d'annexionar la República Dominicana als Estats Units. En matèria de comerç, l'administració Grant va establir el patró or amb la intenció de reforçar el dòlar. La seva resposta al Pànic de 1873 va donar un cert alleujament financer a les entitats bancàries de Nova York, però no va servir per aturar la depressió econòmica de 5 anys que produir un elevat atur, preus baixos, beneficis reduïts i fallides. Al deixar el càrrec el 1877 es va embarcar en una elogiosa gira mundial durant dos anys.
El 1880, Grant no va poder obtenir la nominació republicana per a un tercer mandat. Afrontant importants revessos en diferents inversions econòmiques i mentre patia un càncer de gola que acabaria amb la seva vida, va completar les seves memòries, que van demostrar ser tot un èxit tant econòmic com de crítica. La seva mort el 1885 va comportar una efusió d'unitat nacional. Les avaluacions dels historiadors sobre la seva presidència eren negatives fins a principis dels anys 80 del segle xx, quan van millorar sensiblement. Els crítics de Grant tenen una opinió negativa d'ell per la seva mala gestió econòmica i pel seu fallit tractat per annexar-se la República Dominicana, mentre que els admiradors posen l'èmfasi en la seva preocupació pels nadius americans i per fer respectar els drets civils i de sufragi.[2]
- ↑ Bonekemper III, Edward H. A Victor, Not a Butcher: Ulysses S. Grant's Overlooked Military Genius (en anglès), 2004. ISBN 0-89526-062-X.
- ↑ Brands, H. W «"Presidents in Crisis: Grant Takes on the Klan"». American History, 47, 5, 12-2012, pàg. 42. ISSN: 1076-8866.