Urartu

Plantilla:Infotaula geografia políticaUrartu
Tipusestat desaparegut i civilització antiga Modifica el valor a Wikidata
Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 38° 30′ 00″ N, 43° 20′ 33″ E / 38.5°N,43.3425°E / 38.5; 43.3425
CapitalTuixpa
Arzashku Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Idioma oficialurartià Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Creaciódècada del 860 aC Modifica el valor a Wikidata
Dissolució590 aC Modifica el valor a Wikidata
SegüentSatrapia d'Armenia Modifica el valor a Wikidata

Urartu és una regió geogràfica que s'utilitza habitualment com a exònim del regne de l'edat del ferro, també coneguda per la interpretació moderna del seu endònim, el Regne de Van, centrada al voltant del llac Van a l'històric altiplà d'Armènia.[1] El regne va assolir el poder a mitjans del segle ix aC, però va entrar en declivi gradual i finalment va ser conquerit pels medes iranians a principis del segle VI aC.[2]

S'han descobert diversos jaciments, els més importants són Karmir Blur, Armavir i Erebuni, que confirmen la importància del regne d'Urartu. Els hitites van signar diversos tractats amb Urartu, que semblen indicar que aquests llocs estaven governats per dinasties locals, i que els pactes es feien amb els «prínceps» i també amb el poble i els ancians. Políticament Urartu es dividia en diverses entitats i no hi havia una estructura uniforme. Les cròniques assíries, sobretot les de Salmanassar I i Teglatfalassar I, parlen de les campanyes a la regió de Nairi, on van lluitar contra un gran nombre de reis.[3]

Des del seu redescobriment al segle xix, Urartu, que es creu comunament que era almenys parcialment de parla armènia,[4][5][6][7][8][9] ha tingut un paper important en el nacionalisme armeni.[10]

  1. ↑ Jacobson, Esther. The Art of the Scythians: The Interpenetration of Cultures at the Edge of the Hellenic World (en anglès). BRILL, 1995, p. 33. ISBN 9789004098565. 
  2. ↑ Scolnic, Benjamin Edidin. If the Egyptians Drowned in the Red Sea where are Pharaoh's Chariots? (en anglès). University Press of America, 2005, p. 29. ISBN 0761831479. 
  3. ↑ Kuhrt, Amélie. El Oriente Próximo en la antugüedad c. 3.000-330 aC: vol. 2. Barcelona: Crítica, 2014, p. 196. ISBN 9788498926897. 
  4. ↑ Diakonoff, Igor M. «First Evidence of the Proto-Armenian Language in Eastern Anatolia». Annual of Armenian Linguistics, 13, 1992, p. 51–54. ISSN: 0271-9800.
  5. ↑ Mallory, Douglas Q.; Adams. Encyclopedia of Indo-European culture. Londres: Fitzroy Dearborn, 1997, p. 30. ISBN 978-1884964985. OCLC 37931209. «La presència armènia als seus assentaments històrics s'hauria de buscar llavors en algun moment abans del 600 aC; (...) la fonologia armènia, per exemple, sembla haver estat molt afectada per l'urartià, cosa que pot suggerir un llarg període de bilingüisme.» 
  6. ↑ Diakonoff, Igor M «First Evidence of the Proto-Armenian Language in Eastern Anatolia». Annual of Armenian Linguistics 13, 1992, p. 51–54. ISSN: 0271-9800.
  7. ↑ Drews, Robert. Militarism and the Indo-Europeanizing of Europe. Routledge, 2017, p. 228.. «El vernacle del Gran Regne de Biainili era sens dubte l'armeni. La llengua armènia era òbviament la llengua vernacla de la regió al segle V aC, quan els comandants perses i els escriptors grecs la van emparellar amb el frigi. Difícilment es pot suposar que va ser introduïda a la regió entre principis del segle VI i principis del V aC, i que immediatament va esborrar qualsevol altra cosa que s'hi havia parlat; (...) com que els parlants protoarmenis semblen haver viscut no lluny dels parlants hurrians, la nostra conclusió ha de ser que la llengua armènia de Mesrop Mashtots descendia d'una llengua indoeuropea que s'havia parlat al sud del Caucas a l'edat del bronze.» 
  8. ↑ Martirosyan, Hrach. The place of Armenian in the Indo-European language family: the relationship with Greek and Indo-Iranian. Leiden University, 2013, p. 85-86. 
  9. ↑ Petrosyan, Armen «The Armenian Elements in the Language and Onomastics of Urartu» (en anglés). Aramazd: Armenian Journal of Near Eastern Studies, 2010 [Consulta: 14 gener 2022].
  10. ↑ Redgate, Anne Elizabeth. The Armenians. Wiley, 2000, p. 276. ISBN 978-0-631-22037-4.