El vent solar és un flux de partícules carregades (en la seva majoria protons d'alta energia, 500 keV) que sorgeixen de l'atmosfera exterior del Sol, la corona solar.[1]
La composició del vent solar en el nostre sistema solar és idèntica a la de la corona del Sol: un 75% d'hidrogen i un 25% d'heli, amb algunes traces d'impureses. Les partícules es troben completament ionitzades formant un plasma molt poc dens. En les proximitats de la Terra, la velocitat del vent solar varia entre els 200-889 km/s, i n'és la mitjana d'uns 450 km/s. El Sol perd aproximadament 800 quilograms de matèria cada segon en forma de vent solar.
Atès que el vent solar és plasma, estén amb si el camp magnètic solar. A una distància de 160 milions de quilòmetres, la rotació solar agrana al vent solar en forma d'espiral, arrossegant les seves línies de camp magnètic, però més enllà d'aqueixa distància el vent solar es dirigeix cap a l'exterior sense major influència directa del Sol. Les explosions inusualment energètiques de vent solar causades per taques solars i altres fenòmens atmosfèrics del Sol, es denominen tempestats solars i poden sotmetre les sondes espacials i els satèl·lits a fortes dosis de radiació. Les partícules de vent solar que són atrapades en el camp magnètic terrestre mostren tendència a agrupar-se en els cinturons de Van Allen i poden provocar les aurores boreals i les aurores australs quan xoquen amb l'atmosfera terrestre prop dels pols geogràfics. Altres planetes que tenen camps magnètics semblants als de la Terra també tenen les seves pròpies aurores.
El vent solar forma una "bombolla" en la matèria interestel·lar (hidrogen i heli gasosos en l'espai intergalàctic). El punt en què la força exercida pel vent solar no és prou important com per a desplaçar el medi interestel·lar, es coneix com a heliopausa i es considera que és la "vora" més exterior del sistema solar. La distància fins a l'heliopausa no és coneguda amb precisió i, probablement, depèn de la velocitat del vent solar i de la densitat local del medi interestel·lar, però se sap que està molt més enllà de l'òrbita de Plutó.